L’esquizofrènia és un trastorn mental greu que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta més de 20 milions de persones arreu del món.

Afecta el pensament, les emocions i la conducta de les persones que la pateixen. Pertany a un grup de trastorns mentals anomenat psicosi, que es caracteritza per una distorsió de la percepció de la realitat.

L’esquizofrènia és una malaltia complexa que sovint genera discapacitat. El tractament adequat pot reduir-ne els símptomes i millorar significativament la qualitat de vida de les persones afectades.

CAUSES:

No se’n coneixen les causes exactes.

Sovint es parla de factors que poden predisposar les persones a patir esquizofrènia: 

• Genètics. L’esquizofrènia pot tenir un component genètic, però això no vol dir que pel fet de tenir un familiar amb aquest trastorn s’hagi de desenvolupar la malaltia.

• Bioquímics i relacionats amb l’estructura cerebral. Els investigadors associen l’esquizofrènia amb un funcionament defectuós dels circuits cerebrals i un desequilibri entre els neurotransmissors. Els neurotransmissors són les molècules mitjançant les quals les neurones es comuniquen entre elles a través d’impulsos elèctrics. A més, les estructures cerebrals d’algunes persones afectades són lleugerament diferents de les de les persones sanes. Un exemple són les cavitats plenes de líquid del centre del cervell, que en les persones afectades són més grans.

• Complicacions durant l’embaràs o el part. Es creu que l’esquizofrènia pot estar relacionada amb alteracions produïdes abans i després del naixement, com ara infeccions víriques, malnutrició intrauterina, part prematur o manca d’oxigen en néixer.

• Trastorns i patiments psicològics en la infància. Experiències intenses, com ara maltractaments, i l’aparició d’altres trastorns mentals durant la infància poden augmentar el risc de desenvolupar esquizofrènia en l’edat adulta.

D’altra banda, hi ha factors que poden afavorir l’aparició d’esquizofrènia en persones amb predisposició a patir-la, com ara el consum de drogues (especialment la cocaïna o els al·lucinògens) i una càrrega emocional complementària, derivada d’algun esdeveniment estressant de la vida, com ara la mort d’un familiar o la pèrdua del lloc de treball.

SÍMPTOMES:

Els símptomes de l’esquizofrènia es poden classificar en dos grans grups:

• Símptomes positius (comportaments anormals):
  • Al·lucinacions. Experiències sensorials produïdes malgrat l’absència d’un estímul, com ara sentir veus o veure objectes i persones que no hi són. 
  • Idees delirants. Falses creences que persisteixen fins i tot quan hi ha evidències que no són vertaderes. Un exemple pot ser pensar que s’és una altra persona o víctima d’una conspiració. 
  • Alteracions de la conducta. Comportament inadequat, agressiu o desinhibit, etc. 
  • Trastorns del pensament i del llenguatge. Dificultat per organitzar els pensaments i connectar-los lògicament, i dificultat en la parla (discurs incoherent, paraules inventades, acceleració o alentiment del llenguatge, etc.). 
  • Trastorns del moviment. Alteracions motores, com ara moviments agitats o repetitius o imitació conscient de moviments i gestos, entre d’altres.

• Símptomes negatius (disminució o absència de conductes normals).
  • Alguns dels més freqüents són l’aïllament social, la pèrdua d’interès i de motivació per a les activitats de la vida quotidiana, la reducció de la intensitat de l’expressió i la resposta emocional, i la manca d’higiene personal.

La major part de les persones afectades per l’esquizofrènia alternen els episodis psicòtics aguts amb fases estables de remissió total o parcial dels símptomes.

La malaltia es desenvolupa en tres frases: 

• Fase aguda (o crisi). Les persones afectades presenten símptomes greus, com ara deliris i/o al·lucinacions, i no poden tenir cura d’elles mateixes. Els símptomes negatius també s’intensifiquen.

• Fase d’estabilització (o postcrisi). La intensitat dels símptomes es redueix durant els sis mesos posteriors a l’inici d’una crisi.

• Fase estable (o de manteniment). Els símptomes són relativament estables i més lleus. En alguns casos no es manifesten.